La relació entre ideologia i subjectivitat i la tensió entre subjecció i subversió a “Après moi, le déluge”, de Lluïsa Cunillé

En l’obra de teatre Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, estrenada el 2007 al Teatre Lliure, es tracten temes com les relacions de poder entre Occident i Orient a partir de la conversa entre dos personatges, en una cambra d’un hotel de Kinshasa (Àfrica). En aquest comentari ens centrarem, principalment, en la relació presentada entre ideologia i subjectivitat, per una banda, i la tensió entre subjecció i subversió, per l’altra. Per fer-ho, primer de tot s’introdueixen els personatges i després s’argumenta sobre el principi i el final de la representació.

L’obra és una llarga i reveladora conversa entre dos personatges. Per una banda, hi ha un home de negocis occidental, que treballa a una companyia dedicada a l’extracció i explotació de coltan. Aquest personatge serveix per retratar a l’Occident que, mentre bona part de la població oriental viu en condicions nefastes, les empreses occidentals s’enriqueixen amb la riquesa natural del seu país. El negoci és senzill, com diu l’Home: «Els avions que volen cap aquí venen carregats d’armes i els que en surten, de coltan, or i diamants» (p.506). Això permet llegir el títol de la peça com una crítica a la societat occidental en el sentit que el diluvi és una forma d’aniquilar la civilització. Relacionat amb això, Said argumenta que la relació entre Orient i Occident està marcada per les relacions desiguals de poder, autoritat i domini. 

Per altra banda, hi ha la Intèrpret, una dona blanca que representa el comportament majoritari dels visitants occidentals a l’Àfrica: es passa el dia prenent el sol sense sortir de l’hotel i ignora tot el que passa a fora. Desconeix, per exemple, l’epidèmia que s’ha declarat a Angola. Cal subratllar que la seva funció principal és donar veu a un ancià congolès, que l’ha contractat perquè es veu atrapat en les limitacions del llenguatge i, si no, no pot convèncer a l’Home d’emportar-se el seu fill a Occident en cerca d’una vida millor. A aquest tercer personatge, tot i que està a l’escena, no el veiem -la seva butaca està buida-, ni el sentim. Per tant, en paraules d’Spivak, el congolès és presentat com un subaltern, ja que no té veu, al mateix temps que s’atorga una posició de poder a la figura de la dona -que és qüestionada per l’africà-. 

L’obra s’inicia amb l’explicació d’un parell d’acudits aparentment innocents, però que retraten als africans com a lladres i com a éssers colonitzats sense himne propi. Amb aquests acudits, com es diu a l’acotació, la Intèrpret riu amb moltes ganes. Per tant, se’ns presenten a dos occidentals que manifesten tenir tot un seguit d’estereotips i prejudicis envers els orientals. De fet, l’Orient ha estat vist pels d’Occident com l’Altre, i als subjectes colonials com a inferiors i diferents del Jo. A mesura que el diàleg progressa, el menyspreu, la indiferència i la corrupció dels valors europeus es van fent més evidents quan sabem que la gran preocupació de l’Home és la malaltia, la proximitat de la mort i la necessitat d’un final digne (Mellinas, 2026). 

Els diferents personatges estan sotmesos a una ideologia determinada per l’indret on van néixer, on es troben uns aparats ideològics de l’estat (AIE) que presenten processos subjectius d’internalització de la norma social i l’autoritat i construeixen la subjectivitat i identitat dels individus. En el cas d’Occident, a partir de discursos culturals que promouen l’alteritat, l’etnocentrisme i l’eurocentrisme. Aquestes ideologies influeixen en la visió del món dels subjectes -des de la superioritat d’un occidental-, als seus actes -a partir de prejudicis- i com es relacionen amb els Altres -des de la distància i la ignorància-. Aquesta afirmació implica que la ideologia interpel·la l’individu com a subjecte individual i social. 

Tanmateix, els discursos ideològics no són estàtics i inamovibles, sinó que, malgrat la dominació d’una ideologia, sempre hi ha marges per a la contestació i la creació de nous significats. Aquesta dinàmica es fa evident al final de l’obra quan l’Home, tot i haver presentat resistència a la proposta de l’africà perquè «Hauria de perdre molt de temps a ensenyar al seu fill tot un altre món que desconeix completament» (p.479), després d’haver parat atenció als seus arguments, acaba acceptant els serveis del noi africà perquè el necessita. En aquest punt esdevé un cas de tensió entre subjecció i subversió perquè l’Home, lluny de la ignorància envers el món Oriental, trenca, d’alguna manera, amb la seva ideologia i els seus estereotips. És en aquest sentit que hem d’entendre la citació inicial del text de Cunillé, que, tot remetent al relat de Conrad, ens ofereix la clau hermenèutica de la peça: «Els homes que venen aquí no haurien de tenir entranyes». El qüestionament i el coneixement ens fan comprendre i l’empatia i la dependència ens fan canviar el punt de vista i la manera d’actuar. Al final, però, se sap que el fill africà va morir fa setze anys de malària. Així doncs, l’únic que el congolès pretén és que algú, a part d’ell, trobi a faltar el seu fill. Tot això és diferent amb la Intèrpret, que té una actitud d’indiferència al llarg de l’obra i diu que «si m’hagués de recordar de tot al final em tornaria boja» (p.506): ella no té entranyes.

Finalment, a Après moi, le déluge es denuncia la ferocitat del colonialisme i l’imperialisme i s’estableix un diàleg amb Heart of Darkness (1899) de Joseph Conrad per tal de criticar la invisibilitat de l’Occident per part del món occidental. Aquesta obra es pot estudiar com a productora d’ideologia i subjectivitat, en què l’espectador occidental es veu denunciat per la seva visió i ideologia envers l’Orient. Les maneres de ser i pensar que els europeus de Cunillé representen haurien de desaparèixer, i és l’espectador qui decideix si canviar o no aquesta conducta i, en conseqüència, si el diluvi del títol ha d’esdevenir un renaixement o un càstig. 

 

Bibliografia: 

Althusser, L. (1974). Ideología y aparatos ideológicos de Estado. Ediciones Nueva Visión.

Carbonell, N. (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: Fundació UOC.

Cunillé, L. “Après moi, le déluge”. A: Cunillé, L. Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008. p. 449-507. 

Mellinas, H. (2016). «Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé: política i sostracció». A: Revista Els Marges, 108.

Said, E. (1991). “Introducció”. A: Orientalisme, p. 15-39. Vic: Eumo.

Said, E. (1996). “Territorios superpuestos, historias entrecruzadas”. A: Cultura e imperialismo, p. 35-73. Barcelona: Anagrama.

Spivak, G. (2003). “¿Puede hablar el subalterno?”. A: Revista colombiana de antropología, 39, p. 297-364.